pont_002.png

LA CASA

La casa.

Planejament i construcció:

Una de les condicions del contracte que el notari Par Peyret li feia a en Plantada l’any 1797, de l’establiment del terreny, l’obligava a tenir-hi casa construïda abans de dos anys. La realitat, però, fou molt diferent. Passarien a la ratlla de cinquanta anys, abans que la casa, que al final acabaria enllestint el sastre Llorenç Garrigosa, fos habitada. El procés fou llarg i durant aquest període, la utilització de l’espai edificat, abans de convertir-se en la vivenda que a partir de 1845 ocuparia la seva filla al casar-se amb en Josep Nicolau, podia ser diversa. El 1806 el rajoler Plantada renuncia a l’establiment declarant-se incapaç per a complir els pactes del contracte. El 1811 Antoni Mitjans ven a Ramon Muntades, comerciant, l’us d’un terreny on ja s’hi havien fet obras y escabacio, fent saber que en Par li havia establert de paraula, segurament poc després de la renúncia d’en Plantada. A finals de setembre de 1819, la viuda d’en Muntades, en l’inventari que feia dels béns del seu marit, que havia mort de repent el dia 28 d’agost, ens informa de tot aquell edifici que tenia en lo carrer del Mur. Quatre mesos abans se’ls havia mort l’únic fill que tenien, en Ramon, de cinc anys. Així que, sense descendència, els béns d’aquesta família podrien haver anat a parar als nebots d’en Ramon. Després d’això ens n’hem d’anar fins el 1847 que és quan en Joan Pau Par li estableix el terreny a en Llorenç Garrigosa, fent palès que allà s’hi trobava una casa edificada per lo mateix senyor Garrigosa. Efectivament això era així, per quant dos anys abans (1845) ja hi vivia la seva filla Caterina, acabada de casar. En Garrigosa hauria pogut adquirir l’edifici d’en Muntades coincidint amb la compra que durant el mes de març de 1842 feia d’una casa, que donava a la Plaça i al carrer del Vall, a Antoni Muntades i Modolell, nebot de l’esmentat Ramon, com ho referma el fet que tres mesos després (juny de 1842) ja dóna mostres de veïnatge actuant de testimoni en el testament que el reverend Antoni Dòria feia, estant dins lo cuarto del detrás de sa casa situada en lo carrer del Mur. La casa d’en Dòria era la que després ocuparien els nostres veïns, els germans Domènec Termes (el Leandre i la Ventureta). La relació dels Muntades amb en Garrigosa venia de lluny; l’any 1825 el sastre i la seva dona tenien vivint a casa seva a en Miquel Muntades, estudiant, germà de l’Antoni. La utilitat que l’edifici d’en Muntades podria haver tingut, però, durant aquests prop de vint-i-cinc anys que van entre 1819 (inventari de la seva viuda) fins el 1842 (l’any que en Garrigosa possiblement l’adquireix) continua sent per nosaltres un misteri. Un aclariment. A finals del segle XVIII (tal com havia passat en segles anteriors i continuaria passant encara fins mitjan segle XIX) els grans propietaris com el cas dels Par solien destinar part de les seves terres a sòl per edificar. Un cop parcel·lades les llogaven a uns censataris que s’obligaven a pagar anualment un lloguer (o cens), meitat en diner, meitat en espècies (gallines, etc), per la casa que es comprometien a tenir construïda en el termini de dos anys, amb un contracte (o establiment) que passava a les generacions següents. Mentre que les vinyes estaven exposades a tot tipus de malvestats (meteorologia adversa, plagues, etc) els ingressos de propietats posades en establiment eren cosa “segura”. Com hem pogut observar el procés que va seguir el terreny on al final s’hi bastiria la casa on vivim fou, si més no, peculiar. Primer foren unes obras y escabacio; anys més tard, ja s’hi havia fet tot aquell edifici; haurien de passar, però, cinquanta anys (1797-1847) abans no s’esmenta l’existència de la casa de manera oficial; a més, els canvis de censataris es podien fer de paraula, com el cas d’en Mitjans, o quan ja la feina estava feta, com va passar amb en Garrigosa que l’establiment es signà després que ja s’hi havia fet la casa. L’establiment del terreny, que el 1847 signaren el Tinent Coronel Joan Pau Par i el sastre Llorenç Garrigosa, fou redimit l’any 1994 pel meu sogre, amb els hereus del militar.

Les persones:

 

El Josep Nicolau Raus i la Caterina Garrigosa Ferrer es van casar el dissabte 22 de febrer de 1845 i, segurament, fou llavors quan van venir a viure a la casa, tot i que al registre de Compliment Pasqual no hi surten fins l’any següent (1846) on hi figuren amb el número 33  del carrer del Mur, al costat del reverend Antoni Dòria, amb el número 34. Van tenir set fills: la Teresa (1846), l’Antònia (1847), la Filomena (1848), l’Esperança (1850), la Dolors (1852), el Llorenç (1854) i la Caterina (1856). La Teresa fou traspassada el 26 de juliol de 1847, dos mesos després de néixer la seva germana Antònia, convertint-se així en la primera persona que moria a casa. Segons el mateix registre eclesial, l’any 1867 (llavors carrer del Mur, número 42) tots els fills encara convivien amb els pares.

En Josep, tal com ho havien fet els seus avantpassats, es guanyava la vida fent de pagès. Inclús, en alguna ocasió, apareix com a pagès propietari. Així, per exemple, quan a mitjan agost de 1864, en Pau Balaguer li venia una peça de terra de dues quarteres, al terme de Castellbisbal, se’ns diu que era labrador y propietario. Tot i que no s’especifica, dita propietat devia pertànyer a l’heretat de Can Pasteller de Dalt, ja que, curiosament, per un costat afrontava amb la vinya que en Jaume Vidal [Vidal], besavi del meu sogre, tenia en aquelles contrades.

En Llorenç Nicolau i Garrigosa fou el continuador de la casa. El dissabte 17 d’abril de 1880 es casà amb la gelidenca Maria Rosa Torrents i Oller, a la parroquial de Santa Maria de Martorell, al mateix lloc on s’havien casat els seus pares. Una setmana abans havien signat capítols matrimonials, davant el notari Roig Poch. El dot de la núvia va consistir en 400 pessetes, una calaixera, un matalàs, una vànova i les robes i vestits acostumats. El nuvi, en augment del dot, entregà a la núvia 100 lliures, fet pel qual hipotecà una casa que tenia al carrer de Dalt. Van tenir tres fills: en Josep, l’Isidre i el Llorenç. Un any després que nasqués en Llorenç (1893), que fou qui continuà, morí el seu avi Josep (1894) a l’edat de 86 anys. L’adreça de la casa llavors era carrer del Mur, número 94. En Llorenç pare fou traspassat el juny de 1929, un any encara no després de la seva dona. Ambdós moriren a casa, llavors numerada amb el 98 del carrer Xic de les Barraquetes. Sabem que en Llorenç, set anys abans (1922), havia fet testament a Barcelona, davant el notari Par Tusquests, dels Par censalistes. Tot i no saber, però, què va deixar dit sabem que fou el seu fill Llorenç qui va acabar heretant la casa. En Llorenç fill, que mai es va casar, va morir a casa a l’edat de setanta-un anys (1964). En feia trenta-cinc que els seus pares ja no hi eren i pel què expliquen els meus sogres, durant tots aquests anys no va fer pràcticament cap reforma ni obres de manteniment. Diuen que quan els hi van ensenyar la casa, abans d’arreglar-la perquè hi vinguessin a viure, de l’entrada estant es podia veure el cel a través dels forats dels forjats dels pisos de sobre. La runa provinent de les parts ensorrades va anar a parar al pou i als cups. Anys més tard, al desenrunar-los, vam poder recuperar algun vestigi de la decoració de les parets, que ara tenim exposat a l’aparador-museu de dits cups.

L’últim dels Nicolau, conegut pels sobrenoms de raus (pel segon cognom del seu avi) o relucientes (perquè es veu que el cabell li lluïa de la brillantina que es posava), el trobaren mort a la planta baixa, al quarto on hi tenim l’escriptori; a les plantes superiors feia anys que no hi anava. La història dels primers propietaris (Els Nicolau) va  durar prop de cent deu anys. Els segons s’hi van instal·lar per Sant Isidre (15 de maig) del 1966; llavors la Mercè tenia nou anys.

Els cups.

Com eren i què s’hi feia:

El cup era el lloc on el most, per un procés de fermentació, es transformava en vi. Podien ser quadrats, rectangulars o circulars, i de mides diferents, depenent del lloc on estiguessin ubicats (dins les cases, en dependències externes, a la pròpia vinya, etc.). Del que estava fet amb rajoles de terra cuita se’n deia empisonat; i si, a més, les rajoles eren envernissades rebia el nom de cup encaironat. Els que estaven soterrats (com el cas de casa nostra) els havien de buidar verticalment, ja fos a cop de cubells o bé amb bomba (de ma o mecànica), des del xupet. Aquells que la seva part inferior anava amb el nivell del sòl se’n deien cups de raig i per aquests casos el vi es desguassava a través d’una boixa, on s’hi col·locava una aixeta de raig generós, que desembocava en un xupet exterior. Durant l’any romanien tapats amb un baiard (dit també bascard), que es col·locava a continuació de l’arc (o volta), que tancava el cup parcialment, i a nivell amb el terra de la casa. Aquest estri estava format per una barra de fusta sobre la qual hi reposava un empostissat mòbil. Durant el temps de la collita (habitualment pel mes de setembre) el baiard es col·locava, aproximadament, un pam més avall i era on els trepitjadors xafaven el raïm amb els peus, fent que el suc s’escolés cap el fons a través de les posts, lleugerament separades entre si, després que els collidors haguessin abocat la carretada des de dit arc (o volta) estant. Durant la fermentació del vi s’havia d’anar molt en compte pel perill de mort que suposava respirar els humors que desprenia, ja que en el procés es consumia l’oxigen de l’aire. El gruix de les parets del cup (40 cm. aproximadament) ens dóna una idea de la pressió que havien de suportar mentre el vi bullia. Un cop acabat el procés, el vi es trasbalsava a les botes, que prèviament havien estat purificades cremant tires de lluquet. A continuació, els grans aixafats, junt amb la rapa, es passaven per la premsa per tal d’aprofitar el suc que encara tenien.

Història dels cups de casa:

La casa té quatre cups, tres dels quals foren enrunats durant les obres del 1965. L’any 1997, durant unes altres obres, vam descobrir el quart cup, salvat de l’acció de les anteriors. Els paletes havien aixecat el terra de tota la planta per col·locar el que ara hi tenim actualment, i sota d’aquell hi va aparèixer el primitiu. Amb la intenció de guardar una mostra de les rajoles d’aquell terra primitiu, en vam arrencar unes quantes, i fou llavors quan per sorpresa nostra vam descobrir l’existència del cup no enrunat. Aquell mateix any 1997 vam desenrunar el cup del costat del salvat i vam construir l’escala per on s’hi accedeix, i, a més, en previsió de poder buidar els altres dos sense cap perill vam fer fer un forjat per sobre, que agafa l’amplada de tota la planta. Els cairons que hi han al cap de vall de l’escala d’accés, així com el plat de l’aparador-museu, pertanyen al xupet de la premsa, desaparegut durant aquestes mateixes obres. Entre els mesos de novembre i desembre del passat any 2009 vam desenrunar els altres dos cups, una feina feixuga que vam fer a cops de cove de collir raïm, pujant i baixant per l’escala. El cup salvat i el del seu costat havien estat clausurats, construint-t’hi una volta, feia molts anys, creiem que des d’abans del 1845, l’any que els Nicolau Garrigosa s’instal·laren a la casa, al casar-se, una afirmació que fem basant-nos en l’antiguitat de les rajoles del terra primitiu, una mostra de les quals tenim exposada a l’escala que baixa als cups. Ens diuen els que hi entenen que són anteriors a mitjan segle XIX. I també, perquè és impensable, per la seva insalubritat, que tinguessin la cuina-menjador tan a tocar dels cups. Era gairebé impossible conviure amb instal·lacions d’aquest tipus mentre durava el procés del vi, motiu pel qual no és d’estranyar que a l’anar-hi a viure els clausuressin deixant actius els altres dos, els quals van funcionar fins a començament dels anys seixanta del passat segle XX.

I si tot va anar com diem, des de quant funcionaven aquests cups? Els havia començat a construir en Mitjans l’any 1811, quan ens diu que hi havia fet obras y escabacio? Els va inaugurar el seu successor, en Ramon Muntades, o bé els seus hereus? O potser tal vegada foren els mateixos Par, els qui durant els anys de baixa activitat per part dels censataris els van fer construir i explotar? En qualsevol cas, nosaltres creiem que els quatre cups i la premsa funcionaven abans de que els Nicolau Garrigosa hi anessin a viure (1845) i que fou precisament per aquest motiu que haurien clausurat els dos que estaven (i estan) més propers a la cuina i menjador. Una altra cosa és saber del cert des de quan funcionaven i qui els explotava.

Al recuperar-los els vam numerar donant l’1 i el 2 als que havien estat clausurats, i el 3 i el 4, als altres dos, aprofitant els números que hi havia a les escales de la Colònia Gomis, que fou rehabilitada a començament dels anys noranta del segle XX. Una darrera dada. La volta del cup número 2 la vam fer nova l’any 1997, després de desenrunar-lo. Vam fer malbé l’original (la del segle XIX) després que havia resistit les obres del 1965, ja que en aquella ocasió el van enrunar fent-hi uns forats. 

 

          cup 1                cup 2

           cup nº 1                                                   cup nº 2

 

         cups 3                 cups 4

          cup nº 3                                                     cup nº 4

        

Construcció i amidaments:

Abans de parlar dels cups i per tal de situar-nos cal dir que les mides que té la casa s’ajusten a les que proposava l’establiment de l’any 1797, que fixava una amplada de 28 pams per una llargada de 130 pams. Tenint en compte que el pam equivalia a 19,43 centímetres, això ens dóna un solar que havia de tenir (i té) 5, 44 metres d’ample per 25, 25 metres de llarg, dels quals poc més de la meitat de la superfície resultant es reservava per la casa i la resta per fer-hi hort o altres usos. Cal aclarir que estem parlant de la casa delimitada entre la paret mestre que dóna a l’eixida i la paret mestra que dóna al carrer del Mur, o sigui, la primitiva, molt diferent de la construcció actual que arriba fins a tocar del carrer Pau Par. Amb aquests números, doncs, tenim una superfície útil aproximada (un cop descomptat el gruix de les parets mestres fixat en 40 centímetres) de 56,35 metres quadrats, com a resultat de 4,60 metres d’ampla per 12,25 metres de llarg, dels quals, poc més de trenta metres quadrats (un 60% del total) estan ocupats pels quatre cups. D’una punta a l’altra dels cups tenim una distància de 9,5 metres.

Com es pot observar, tot i tractant-se de la mateixa casa, la construcció dels cups presenta característiques ben diferents. Pel què fa al tancament dels xupets, el del número 1 combina paret d’obra amb una post mòbil, per on entrava el most; el del número 2, tot i que els claus de ganxo indiquen que era de les mateixes característiques que l’1, per algun motiu que desconeixem van substituir la post mòbil per una paret de maons de la qual només n’hem deixat una mostra; els altres dos, en canvi, es resolia amb dues post de fusta cantoneres que només col·locaven durant la verema. Pel que fa a l’espai útil, l’1 i el 2 fan 1,5 m. d’ample per 3 m. de llarg; el 3 (el de més capacitat) fa 2,07 m. per 2,47 m. i el 4 fa 2,01 m. per 2,12 m. Tenint en compte les alçades, que també varien de l’un a l’altre, això ens dóna una capacitat de poc més de 8 metres cúbics pels cups 1 i 2; més de 9 i mig pel número 3, i poc més de 7 pel número 4. Pel què fa al gruix de les parets, las de l’1 i el 2 no arriben als 30 cm. en canvi, les del 3 i el 4 passen de 40 cm. Tots conserven l’arc de reforç, excepte el cup número 3 que fou malmès durant les obres del 1965 per fer-hi passar els desaigües i tots quatre estan situats al cantó de ponent, o sigui, a la banda dreta de la casa tal com s’entra. Curiosament, els cups 1 i 2 tenen els xupets pel cantó de l’arc i això vol dir que originalment era foradat, i que quan no servia hi tenien una tapadora. Els altres dos els tenen al cantó oposat. Desconeixem el perquè d’aquesta distribució.

Pel què fa a l’enrejolat, els cairons dels cups números 1, 3 i 4, tan els de les parets com els de terra, fan 34 cm. de costat, llevat d’uns quants de dins el xupet del número 1 que són de 30 cm. en canvi, al número 2, mentre que el terra i el sòcol de sobre el bajard són de 34 cm. les parets, incloses les del xupet, són de 23 cm.

Febrer de 2010.

 

Please publish modules in offcanvas position.